Micoplasmosi

La mycoplasmosi urogènital és una de les malalties de transmissió sexual més importants dels darrers anys. Els agents responsables són Mycoplasma hominis i Mycoplasma genitalium, petites bacteris intracel·lulars.

Aquests bacteris no tenen paret cel·lular, cosa que els fa difícils de detectar mitjançant diverses mètodes de laboratori com ara la reacció en cadena de la polimerasa (PCR), el sembrament en mitjans especials i les proves serològiques. La mycoplasmosi sovint és asimptomàtica mentre el sistema immunitari humà es manté relativament estable. Tanmateix, factors com l'embaràs, el part, l'avortament, l'hipotèrmia o l'estrès poden activar els micoplasmes i fer evolucionar la malaltia cap a una forma aguda.

Vies de transmissió de la mycoplasmosi

L'infecció per mycoplasmosi urogènital es produeix principalment per via sexual. La transmissió domèstica per mitjà de roba interior, esponges o draps contaminats també és possible. A més, existeix la possibilitat de transmissió intrauterina i d'infecció del nadó quan passa pel canal de part d'una mare infectada. Segons estudis, la transmissió intrauterina es produeix en aproximadament un 10 a 15 % dels casos i l'infecció al naixement en un 30 a 50 % dels casos, la qual cosa la converteix en un problema important per a la prevenció.

Complicacions possibles

La mycoplasmosi pot provocar diverses malalties i complicacions, com ara: inflamació i lesions de les mucoses del sistema urogènital, propagació de la infecció a altres òrgans per via sanguínia, disminució de la immunitat i desenvolupament d'infeccions secundàries.

• pielonefrit ;
• prostatitis ;
• uretritis ;
• artritis ;
• septicèmia ;
• meningitis ;
• pneumònia ;
• INFECCIONS RESPIRATÒRIES AGUDES ;
• embaràs i anomalies fetal ;
• endometritis postpart.

Mycoplasmosi en la dona

La mycoplasmosi en la dona pot ocórrer durant relacions sexuals vaginals no protegides. Els micoplasmes infecten l'epiteli de la vagina, del coll de l'úter i del canal cervical.

El període d'incubació dura de 15 a 20 dies, però en el 70 % dels casos, la infecció és asimptomàtica. De fet, els micoplasmes tenen la capacitat de camuflar el sistema immunitari de l'hoste i no provoquen una inflamació pronunciada en les primeres etapes de la malaltia.

Símptomes característics

L'infecció per Mycoplasma genitalium provoca un síndrom inflamatòria pelvica dolorosa relacionada amb la infecció del tracte genital. Això es tradueix en:

• picor, cremades i dolor a la uretra ;
• lleugera secreció de mucus, inflor dels plecs a la zona de la uretra o entre el clítoris i la uretra ;
• Es poden observar secrecions vaginals, de vegades hemorràgies després de les relacions sexuals o entre els períodes.
• sensació de pesadesa i dolor a la part baixa de l'esquena o a la part baixa de l'abdomen, de vegades agreujada durant els períodes.

Si no es tracta, aquesta infecció pot ser la causa d'infertilitat, avortaments espontanis, naixements prematurs, fins i tot la mort del fetus. Com en els homes, pot ocórrer una artritis reactiva.

En la dona, la porta d'entrada de la infecció és el tracte genital, i la infecció pot expandir-se a altres òrgans del sistema reproductor.

La mycoplasmosi en l'home

En l'home, la mycoplasmosi comença a manifestar-se de 3 a 5 setmanes després de la infecció. L'infecció afecta primer la uretra, després la inflamació pot estendre's a altres òrgans.

Símptomes característics

L'infecció per Mycoplasma genitalium es tradueix en uretritis amb secrecions i sensacions de cremades a la zona del penis, en orinar o en repòs.

• lleugeres secrecions periòdiques de la uretra, de vegades després de la micció o la defecació ;
• la picor i el dolor a la uretra són poc freqüents ;
• dolors recurrents a la zona de la pelvis, del períne, de l'inguinal, del sacre i de la cuixa ;

Aquesta infecció pot complicar-se amb dolor i edema a la zona dels testicles (epididimitis), fins i tot amb artritis reactiva.

Tractament de la mycoplasmosi

El tractament bàsic de la mycoplasmosi es basa en els antibiòtics als quals els micoplasmes són sensibles. Els més utilitzats són els macròlids (per exemple, l'azitromicina), les tetraciclines (doxiciclina) i les fluoroquinolones (levofloxacina). La selecció del medicament depèn del tipus d'agent patogen, de la sensibilitat als antibiòtics i de les característiques de l'organisme del pacient. Per augmentar l'eficàcia del tractament, es poden prescriure simultàniament dos o tres antibiòtics en associació amb immunomoduladors i antiinflamatoris.

La teràpia sovint inclou les següents etapes:

1. Prescripció d'agents antiprotozoaris per preparar l'organisme.
2. Un tractament antibiòtic per suprimir la infecció.
3. Medicaments antifúngics per a la prevenció i el tractament de les complicacions fúngiques.

Un enfocament integrat del tractament permet minimitzar els riscos de recaiguda i evitar les complicacions associades a la mycoplasmosi.

Mycoplasmosi i embaràs

L'embaràs en el cicle natural

La mycoplasmosi durant l'embaràs pot provocar complicacions greus, incloent anomalies placentàries, un part prematur, una infecció del fetus i infeccions postpart a la mare. Es recomana fer un cribatge dels micoplasmes abans de planificar un embaràs per minimitzar els riscos. Si s'identifica una infecció, és necessari seguir un tractament antibiòtic segur per a l'embaràs, sota la supervisió d'un metge.

FIV i mycoplasmosi

Durant una fecundació in vitro (FIV), la presència de mycoplasmosi pot reduir les possibilitats d'èxit de la implantació de l'embrió i augmentar el risc de complicacions infeccioses. Abans d'iniciar un protocol de FIV, és obligatori fer un cribatge d'infeccions, incloent la mycoplasmosi. Si s'identifica una infecció, el tractament ha de completar-se abans de l'estimulació ovàrica per garantir condicions òptimes per a la concepció i l'embaràs.

Prevenció de la mycoplasmosi

Per reduir el risc de contraure la mycoplasmosi, és important seguir les següents recomanacions:

• l'ús de mètodes contraceptius de barrera (preservatius) ;
• controls mèdics regulars, especialment abans de planificar un embaràs ;
• respecte de les normes d'higiene personal ;
• evitar les relacions sexuals ocasionals ;
• tractament oportú de les infeccions genitourinàries.

Les mesures preventives i la consulta ràpida a un metge permeten evitar les complicacions i preservar la salut reproductiva.