Superar amb èxit cinc anys d'infertilitat: anàlisi detallada d'un cas clínic de FIV

l'infertilitat prolongada constitueix un repte important tant per a la parella com per als metges especialitzats en medicina reproductiva. La situació es complica quan la pacient presenta no pas una, sinó diverses patologies ginecològiques. No obstant això, les possibilitats ofertes per la medicina moderna i els programes de fertilització in vitro (FIV) permeten aconseguir un embaràs tan esperat, fins i tot en casos que, fa encara una vintena d'anys, es consideraven extremadament complexos. En aquest article, analitzarem en detall un cas clínic reeixit fruit de la pràctica de la clínica natuvitro.

Anamnesi i història de la malaltia

La pacient ha sol·licitat la nostra ajuda amb un diagnòstic d’« infertilitat primària » que durava ja 5 anys. Durant aquest període, la parella ha sotmès a nombrosos exàmens i intentos de tractament que no han tingut èxit.

El since mèdic de la pacient informava dels següents factors agreujants:

• Intervenció quirúrgica: s'havia realitzat prèviament una operació laparoscòpica per eliminar un quist ovàric, la qual cosa requereix sempre una atenció especial a la reserva ovàrica.
• Adénomyosi: presència de focus d’endomètri en la capa muscular de l’úter, cosa que pot complicar el procés d’implantació.
• Endometritis crònica: procés inflamatori de la mucosa uterina, que ha requerit un tractament previ obligatori abans de l’entrada en el protocol.
• Fracàs d’una inseminació intrauterina: en 2024, es va realitzar un intent d’inseminació intrauterina amb el esperma del marit en un centre mèdic extern, però no va aconseguir una gestació.

Aquesta combinació de diagnòstics reduïa considerablement les possibilitats d’una concepció natural i requeria l’ús de mètodes de procreació medicalment assistida de primera línia.

Elecció de l'estratègia terapèutica a la clínica natuvitro

El novembre de 2025, la parella va iniciar un tractament dins d’un programa de FIV. Tenint en compte els antecedents mèdics, els metges van optar per l’estratègia de «segmentació del cicle». La idea principal consistia en realitzar una estimulació ovàrica controlada seguida d’una crioconservació obligatòria de tots els embrions obtinguts.

Això s’imposava per dos motius:

1. Per evitar el risc de síndrome d’hiperstimulació ovàrica en cas de pèrdua d’un gran nombre de cèl·lules.
2. Per donar temps a l’organisme per recuperar-se i preparar l’endometri per a la transferència en condicions més naturals, sense sobrecàrrega hormonal.

Desenvolupament del programa i resultats de la fase embrionària

La fase de stimulació es va desenvolupar amb èxit. A la fi de la punció, els metges van aconseguir obtenir 20 oòcits, cosa que demostra una bona resposta ovàrica als medicaments.

Les etapes següents al laboratori d’embriologia van donar resultats excelentes:

• La fecundació i la cultura es van dur fins a l’estadi de blastocisti (5è dia de desenvolupament).
• El 5è dia, 16 blastocistres de qualitat van ser obtinguts.
• Tots els embrions van ser vitrificats (congelats) amb èxit en previsió d’un ús posterior.

Un nombre tant gran d’embrions d’alta qualitat ofereix a la parella no només grans possibilitats d’èxit per al cicle en curs, sinó també la possibilitat de planificar el naixement d’un segon fill i de futursament.

Transferència d’embrions i confirmació de l’embaràs

La preparació per a la transferència va ser acurada, tenint en compte la endometritis prèvia. El 19 de gener de 2026, es van transferir dos embrions a la cavitat uterina. En el moment del procediment, l’estat de l’endometri es va considerar ideal: la seva clivella era de 14 mm, cosa que constitueix un indicador òptim per a una implantació reeixida.

Els resultats no es van fer esperar:

• Duess setmanes més tard (14 dies després de la transferència), la prova sanguínia de l’hCG va revelar un valor de 1727 mU/L, que va confirmar clarament l’inici d’un embaràs en curs.
• El 13 de febrer de 2026, la pacient va sotmetre’s a una primera ecografia, durant la qual el metge va confirmar la presència d’un ou fecundat i el seu desenvolupament normal.

Anàlisi de l’èxit i importància clínica

Aquest cas il·lustra clarament que els diagnòstics d’«adenomyosi» i d’«endometritis crònica» no constitueixen un veredicte irremediable quan s’adopta un enfocament mèdic adequat. L’èxit aconseguit a la clínica natuvitro ha estat possible gràcies a:

1. Un protocol de estimulació personalitzat.
2. La gran qualitat de la tasca del servei d’embriologia.
3. Una preparació progressiva de l’úter per rebre els embrions.
4. Una elecció precisa de la «finestra d’implantació ».

Per a les parelles enfrontades a problemes similars, aquest cas constitueix un recordatori important: la procreació medicalment assistida moderna és capaç de resoldre els problemes més complexos, sempre que el tractament es basi en els principis de la medicina basada en l’evidència i d’un enfocament global.

Preguntes més freqüents (FAQ)

1. Per què, tot i que hi havia 16 embrions, només n’es va transferir dos?

El transferir un o dos embrions és una pràctica habitual de seguretat. Això permet minimitzar els riscos d’un embaràs múltiple, que pot ser difícil de suportar per l’organisme de la mare. Els 14 embrions restants es conserven a la banca de crioconservació.

2. Com afecta l’adénomyosi a la FIV?

L’adénomyosi pot modificar l’estructura de l’últim i reduir la receptivitat de l’endometri. No obstant això, l’ús de protocols de crioconservació i d’una preparació medicamentosa específica permet «llisar» aquests obstacles i aconseguir una implantació.

3. És normal una clivella de l’endometri de 14 mm?

Sí, és un indicador excel·lent per a la fase de transferència. La forqueta òptima és entre 8 i 14 mm. Un valor de 14 mm indica que la mucosa està ben preparada per a l’implantació de l’òvul fecundat.

4. Cal tractar una endometritis crònica abans d’una FIV?

Absolutament. Una endometritis no tractada és una de les principals causes d’èxits d’implantació fallits. Com s’ha demostrat en aquest cas clínic, la preparació previ de l’endometri és clau per a l’èxit.

5. Per què la IUI va resultar infructuosa el 2024, mentre que la FIV ho ha estat el 2026?

L’inseminació intrauterina (IIU) té un índex de èxit notablement menor (aproximadament un 10 a un 15 %) i no resol els problemes relacionats amb la qualitat dels oòcits o amb les patologies de l’endometri, mentre que la FIV permet controlar totalment el procés de fecundació i de desenvolupament de l’embrió.